Del bit al bot
mesurar · comunicar · saber · ¿pensar?

Estar al núvol

Internet = dades + relacions entre dades (imatge HD Wallpapers)
      Part de les nostres vides transcorre a la xarxa, i això té el seu preu.

      La massiva interconnexió dels telèfons mòbils configura un espai on, a manera de sistema nerviós de la humanitat, transiten totes les nostres comunicacions.

      Aquest espai rep diversos noms; núvol és un d’ells, també Internet, web, xarxa… No són termes del tot equivalents, però qualsevol serveix aquí per designar aquesta esfera digital i, en particular, tot el que hi circula. És tal la seva densitat que, si un extraterrestre captés el seu vapor i fos capaç d’interpretar-lo, es podria fer una certa idea del nostre món.

      per terra, mar i aire

      El concepte va aparèixer per primera vegada a la novel·la “Neuromancer” de William Gibson (1984), que descriu un món amb una forta dependència d’una xarxa d’ordinadors, anomenada “ciberespai”, en la qual se succeeixen trames interpersonals però sense cap localització física. La novel·la encerta en la previsió d’aquest món, però es queda curta en les seves premonicions, molt influïdes per la moda ciberpunk del seu temps. L’arrel “ciber” (de “cibernètica”, la ciència de control de les màquines) aporta la naturalesa maquinal del núvol; en aquest sentit, ciberespai és una manera menys lírica però més precisa de designar-lo.

      Bruce Sterling, un altre dels seus escriptors profetes, defineix el ciberespai com “el lloc que hi ha entre els telèfons”. Tan simple de definir, però tan extraordinàriament complex de realitzar.

      Diàriament es connecten al núvol uns 26 mil milions d’ordinadors, un terç dels quals són telèfons (2018). El 61% de la població del planeta està connectada o pot fer-ho, cosa que suposa unes 10 vegades més que fa cinc anys, i el ritme de creixement continua sostingut. Cada dia es fan uns 6 mil milions de recerques a Google, unes 2 mil milions de persones atenen Facebook, es veuen uns 5 mil milions de vídeos a YouTube…

      Enmig, una xarxa per la qual circulen bits i bots com elements de naturalesa variada —bàsicament, ones electromagnètiques i electrons— a través d’un ordit de proporcions colossals fet de fil de coure i fibra òptica instal·lat sota terra i sota mar.

      Xarxa de cables transoceànics (2018)
      Sembla el mapa de les rutes de navegació dels antics imperis, cosa que posa de manifest el nou colonialisme digital

      El 99% del tràfic internacional circula a través d’uns 350 cables submarins entre continents —a manera de medul·la espinal del sistema— amb una longitud total equivalent a envoltar 23 vegades la Terra.

      La xarxa de satèl·lits és un altre moll del núvol. Actualment hi ha en òrbita uns 2.100 satèl·lits actius (i un nombre similar inactius), dels quals un terç dedicat a les comunicacions. La tecnologia que hi ha darrere ha progressat en paral·lel amb la dels telèfons, i amb la miniaturització —satèl·lits de la mida d’una caixa de sabates i sistemes de llançament a l’espai molt barats— la xarxa de satèl·lits es poblarà espectacularment en els anys vinents, cosa que farà que el núvol cobreixi (sic) pràcticament a tota la població.

      el núvol com a somni

      Aquesta trama reticular de comunicació que envolta el planeta evoca la “noosfera”, una idea desenvolupada al segle passat pel geoquímic Vladímir Vernadski. Per a Vernadski, la noosfera (del grec noos: ment, raó, intel·lecte) és una esfera concèntrica a la biosfera —l’esfera dels éssers vivents— que abasta tots els productes de la intel·ligència, una mena de pell pensant de la Terra. La idea seria recollida més endavant per James Lovelock i la seva hipòtesi Gaia —la Terra com a organisme viu— però la falta de proves experimentals, almenys fins ara, li resta versemblança.

      “Internet no será otra TV” (Miguel Brieva, 2010)

      Per la seva banda, el paleontòleg i jesuïta Pierre Teilhard de Chardin va anar més enllà —mai millor dit— i va donar a la noosfera una dimensió teleològica i, fins i tot, mística. Per a Teilhard de Chardin, la noosfera és un lloc on tenen lloc “tots els fenòmens del pensament i la intel·ligència”, un lloc que constitueix una nova etapa de l’evolució: després de la geosfera —l’evolució geològica— i la biosfera —la evolució biològica- segueix la noosfera com evolució de la consciència universal.

      L’idealisme religiós de Teillard de Chardin el porta a considerar que, conduïda per la humanitat, la noosfera donarà pas a l’última etapa evolutiva, la “cristosfera”, que ens connectarà definitivament amb la divinitat, ni més ni menys.

      Als anys 1990, quan va començar a difondre’s, Internet va generar expectatives menys sublims però més aprofitables; semblava que, per fi, es disposava d’un mitjà de comunicació veritablement democràtic.

      Un dels capdavanters d’aquesta idea va ser John Perry Barlow, el primer a utilitzar el terme ciberespai més enllà de la ficció. El va definir com a “el nexe que hi ha entre els ordinadors i les xarxes de telecomunicació”, un nexe que havia de ser “un entorn sense jerarquies ni centres de poder, un entorn veritablement lliure per la informació, el coneixement i l’intercanvi”.

      Un quart de segle més tard, és així?

      interacció com a valor

      En els nusos de la xarxa hi ha persones que treballen, dialoguen, comparteixen, s’entretenen… i ho fan a força de clics, d’interaccions. Més enllà de les formidables infraestructures i memòries digitals —les dades residents en servidors a punt per a ser lliurades— el distintiu de la comunicació en el núvol és la interacció, la relació que s’estableix d’un nus a un altre de la xarxa en fer un clic. Com a mitjà de comunicació, el núvol inclou textos, imatges, sons i, específicament, interaccions.

      Quan Internet començà a propagar-se era considerat simplement com una suma de mitjans, d’aquí el terme multimèdia que solia emprar-se per referir-ne els productes. El problema era que ningú semblava disposat a pagar per ells i la publicitat no trobava la fórmula adequada per exhibir-se. Això va provocar, en part, l’esclat de la “bombolla puntcom” dels anys 2000, una crisi en la qual nombroses iniciatives en el núvol van fracassar per no trobar-hi la manera de rendibilitzar-les.

      Fins que va arribar Google. Quan es fa una cerca, Google identifica l’interès —el terme buscat— i la relació —la interacció— establerta amb aquest interès. Google va ser una de les primeres companyies a comprendre el potencial econòmic de la interacció.

      Per a l’autocomplaent cultura del consumisme, aquesta empremta personal resulta summament valuosa, una nova dimensió del mercadeig. Per això, en poques dècades, Google ha passat a formar part del quintet d’imperis digitals nordamericans, les anomenades GAFAM: Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft. En el cas de Facebook i de les xarxes socials, la interacció pot ser més valuosa, ja que la informació que s’obté de les persones és més precisa.

      Big Data: d’un munt de dades aparentment desordenades se n’extrau patrons recognoscibles
      (Windell Oskay)

      Amb el descobriment de l’or digital —la interacció— i l’arribada del smartphone (iPhone, 2007), el núvol va esclatar. Es calcula que en el món occidental cada persona realitza diàriament una mitjana de 800 interaccions i que, en uns cinc anys, comptant les interaccions amb els objectes, l’anomenat “Internet de les coses” que s’acosta, seran més de 5.000.

      L’últim tresor descobert en el núvol consisteix a exprimir el valor de les interaccions. Es tracta d’aplicar-hi les tècniques “Big Data”, un conjunt de procediments d’intel·ligència artificial. A partir de grans quantitats de dades d’un fenomen, aquestes tècniques permeten deduir-ne uns patrons de comportament. Aplicades al núvol, Big Data permet establir noves relacions entre les interaccions registrades, de manera que el perfil personal aprehès és més precís.

      És impossible renunciar al Google, però si les interaccions valen tant —el negoci que s’hi mou equival al PIB sumat de diversos països— hi ha qui planteja que s’hauria de compensar, no només al fisc, sinó també directament als qui les fan.

      poderosos del núvol

      L’enorme negoci del núvol suposa riscos evidents per a la privacitat personal —cada onada digital els multiplica—. El cas de la companyia Cambridge Analytica, que va comprar a Facebook milions de perfils personals per influir en les opinions dels nord-americans durant les eleccions presidencials, és exemplar. A través del núvol es pot influir, doncs, en el que consumim i, també, en el que opinem. Tots els mitjans de comunicació solen pretendre-ho, però el cibermitjà, en accedir directament als interessos privats, és potencialment més eficaç.

      Jeff Dezos (Amazon), un dels emperadors del núvol

      Actualment, el núvol creix en una nova direcció. No només es tracta de registrar les nostres dades i interaccions, sinó també d’emmagatzemar els programes amb els quals, a casa o a la feina, processem aquestes dades, de manera que hom es pot despreocupar de mantenir un escriptori. Adéu, doncs, discos, cables, actualitzacions i altres romanços informàtics: tot estarà accessible al núvol mitjançant el telèfon, convertit definitivament en el terminal de la persona. A canvi d’aquest avantatge, l’empremta digital deixada és més profunda.

      Per això, les GAFAM es llancen a la conquesta de la ciberterra amb un afany que recorda el de les companyies petrolieres de fa un segle. Ara el petroli és al núvol; cada companyia construeix les seves pròpies torres d’extracció i té el seu propi mètode per a rendibilitzar-lo.

      Quan van aparèixer els primers ordinadors, a mitjans del segle passat, Thomas Watson, fundador d’IBM, va predir que el món necessitaria com a màxim una desena d’ordinadors. Watson no podia imaginar l’extraordinària ubiqüitat de la informàtica i les telecomunicacions però, segons com es miri, no anava tan errat. El futur apunta a uns pocs (mega)servidors que concentraran la informàtica de moltes empreses i, en particular, les dades, interaccions i programes de molts ciutadans. És molt gran el poder —i la responsabilitat social i cultural que comporta— cedit a tan pocs.

      ¿qui té por del núvol?

      “A Internet, ningú sap que ets un gos”
      (Peter Steiner, 1993)
      L'acudit més famós del lloc

      Enganxat al cos i identificador de la persona com una sabata, el telèfon permet navegar pel núvol on, com en un basar xinès, hi ha de tot. El núvol reflecteix una bona part del nostre món, per tant, és un lloc en què la condició humana es mostra amb les seves riqueses i les seves penúries.

      Hi ha qui veu en la comunicació personal en el núvol una intermediació insana, fins i tot una amenaça per a la sociabilitat. Però la veritat és que les relacions en el núvol no substitueixen les reals, més aviat les promouen. La presència en el núvol ben entesa, més que reflectir la realitat personal, la potència, i més que suplantar-la, l’anuncia, la precedeix.

      La digitalització implica necessàriament fragmentar, esmicolar els elements simulats. Aplicada a la comunicació, implica simplificar els missatges i, també, als qui els intercanvien. El núvol ofereix una bona manera de conèixer i de compartir la realitat, però una realitat necessàriamente reduïda i habitada no per persones sinó per “avatars”, per simulacres i representacions d’elles. Per al pioner i guru digital Jaron Lanier, aquesta minoració fa que les persones puguin esdevenir “gadgets” fàcilment manipulables.

      Tanmateix, malgrat les amenaces que implica —el control, el negoci abusiu, la manipulació— en aquest quart de segle d’existència s’ha fet palès que, amb el telèfon/tauleta/ordinador a mà, no hi ha un mitjà de comunicació tan favorable a les persones.

      Amb les cauteles apropiades, saber estar al núvol és tot un avantatge, i estar-hi sota l’empara d’unes regles que continguin la cobdícia dels poderosos i preservin la llibertat i la dignitat de la gent, una causa necessària.